L'activitat de la foneria Barberí ha estat històricament lligada a la població d'Olot, tot i que actualment les nostres instal·lacions es troben a Riudellots de la Selva.

D'acord amb els historiadors Miquel de Garganta i Josep Ma Dou, els orígens de la foneria es remunten a l'any 1544. En aquella època, tres germans procedents d'Itàlia que recorrien pobles i regions treballant en l'art de fer campanes es van instal·lar a Olot.

Al cap d'uns anys els germans van continuar el seu camí, però un d'ells, Miquel, el petit, es va casar amb una olotina i allà va fixar definitivament la seva residència. Segons Garganta i Dou, una de les primeres peces que sortí dels Barberí va ser la campana de Sant Miquel de Falgars, que datava de mitjan segle XVI.

Els treballs més antics documentats dels primers anys d'història de la foneria Barberí es remunten al segle XVIII.

Tot i que l'activitat de la foneria es remunta al segle XVI, dels primers segles d'història de la foneria artística Barberí només es conserven referències d'algunes de les campanes que es van fondre, com és el cas de les campanes del Capsec, que daten del 1788, i una de les dues campanes de l'església de Sant Andreu del Coll, de 1797.

Els processos productius que s'utilitzaven a Barberí en el segle XVIII són molt similars als que se segueixen actualment. Tot i que en els darrers 25 anys s'han incorporat algunes tecnologies que faciliten les feines més dures, l'essència de l'art de la fosa dels metalls s'ha mantingut pràcticament intacta.

La feina de la foneria artística Barberí està molt més documentada a partir del segle XIX. D'aquella època destaquen especialment les campanes realitzades

Trobem entre d'altres, la refosa de la campana major de Sant Joan les Fonts,del 1817, a càrrec de Miquel Barberí, o la de Santa Bàrbara de Pruneres, del 1826, en què les referències citen Esteve i Miquel Barberí. Porta també la marca Barberí la campana actual de la capella de Sant Francesc, de 1833, situada a dalt de tot del volcà Montsacopa, al terme municipal d'Olot o la campana més gran de l'església de Sant Esteve d'Olot. De fet, la majoria de les campanes de la regió són obra de la foneria Barberí.

L'obra dels Barberí va ser exposada a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 i premiada amb la medalla d'or per la bellesa, perfecció i excel·lent sonoritat de dues campanes, una destinada al Mallol i l'altra, a Sant Hipòlit de Voltregà.

Tot i que la majoria de referències que s'han conservat documenten la feina de Barberí en l'art de fer campanes, durant el segle XIX ja es fonien escultures importants. També es conserven algunes cassoles de bronze fabricades per Barberí durant aquesta època, tot i que hi ha constància d’aquesta activitat també durant el segle XVII. Barberí fins i tot ha fet canons d'artilleria: durant la tercera guerra Carlina (1872-1876) es varen fondre canons per als dos bàndols en conflicte: els carlins i els republicans.

Durant el segle XX Barberí va fondre un gran nombre de campanes. I és que durant la Guerra Civil Espanyola moltes havien estat destruïdes per utilitzar el metall per fabricar armament.

Abans de la guerra, Barberí havia fos campanes importants. Destaca la fosa de la campana del temple del Sagrat Cor del Tibidabo de Barcelona (1928), que pesava més de 1.000 kg i feia 1,20 m de diàmetre. Passada la guerra, la feina a refer i fondre campanes va ser contínua. Les campanes de la catedral de Girona, que havien resistit guerres i invasions estrangeres, en són un bon exemple. No varen sobreviure a la fúria inicial del conflicte bèl·lic i la família Barberí es va encarregar de fondre'n de noves l'any 1946.

La forja artística és especialment rellevant durant la primera meitat del Segle XX. Les escultures d’aquella època destaquen per la seva monumentalitat.

Entre les obres més rellevants, hi ha un dels grups del monument al Dr. Robert (alcalde de la Barcelona republicana), original de Joaquim Llimona, que s'havia d'instal·lar a la plaça de la Universitat a Barcelona, però que el franquisme va recloure durant quaranta anys en un magatzem municipal de la Ciutat Comtal. Altres treballs destacats de l'època són l'estàtua de la república, obra de l'escultor Viladomat, situada al monument de Francesc Pi i Margall, erigit a Barcelona a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal, el Cinc d'Ors (1934), una escultura de Marés, el grup Barcelona, per a la plaça de Catalunya de Barcelona (1928), l'altar major del monestir de Ripoll, segons un projecte de Rubió i l'escultura L'Abundor, instal·lada a la plaça d'Espanya de Barcelona, obra dels germans Oslé.

La foneria Barberí també es va encarregar de la fosa de dos dels monuments més representatius de la ciutat de Barcelona: Santa Elena i el Sagrat Cor de Jesús de Barcelona.

La imatge en bronze de Santa Elena, obra d'Eduard Batiste i Alentorn que des del 1913 corona el cimbori de la Catedral de Barcelona, es va fondre a Barberí. Amb 4,85 metres d'alçada i més de quatre tones de pes, fins i tot l'arquitecte Antoni Gaudí en va destacar la seva bellesa i perfecció i la va definir com una de les imatges més boniques de Barcelona.

La fosa del Sagrat Cor de Jesús, de Josep Miret, també és obra de la foneria artística Barberí. Aquesta enorme escultura de bronze que corona el temple del Tibidabo medeix 7,40 metres d’alçada i pesa 4.800 quilos de pes. S'hi va col·locar l'any 1950, per substituir l'original de Frederic Marès, destruïda l'any 1936.

El setembre del 1932 Barberí va realitzar en bronze el Crist Rei, de 6 m d'alçada, destinada a Ocaña (Colòmbia). També va realitzar busts del general Trujillo per a la República Dominicana.

Al llarg de la seva història, Barberí ha reproduït en bronze les obres d’innumerables artistes. Moltes d'elles es poden contemplar a les ciutats més importants del món, com "Conversation Piece" de Juan Muñoz, que es pot veure a Central Park de New York, o "La font", de Joseph Poelaert, situada a la Place Rouppe de Bruxelles.

Barberí ha col·laborat habitualment amb artistes reconeguts internacionalment, com Antoni Tàpies, Javier Mariscal, Rosa Serra, Soledad Sevilla, Xavier Corberó, Juan Muñoz o Jaume Plensa.

L'activitat de la família Barberí arriba fins a la mort, el 1976, de Pere Barberí i la posterior jubilació del seu germà Iu, els últims descendents de la família dedicats a la foneria. Llavors la direcció de l'empresa recau sobre Ramon Castey.

La tradició de la foneria Barberí és reconeguda oficialment l'octubre del 1981, quan la Cambra de Comerç de Girona li atorga un premi per la seva antiguitat.

Durant la seva llarga història, la foneria artística Barberí ha realitzat la fosa de campanes, canons, escultures i estris de cuina. L'any 1996, amb la introducció de materials antiadherents i l'ampliació de la gamma de productes es crea una divisió dedicada exclusivament a la fosa de peces de cuina. Així, neix Castey, empresa líder en el sector del parament de la llar.